Hola a tots!
A l'entrada d'avui us explicaré l'excursió que vam fer per un dels "Great Walks" de Nova Zelanda, el Tongariro Alpine Crossing.
En aquestes muntanyes és on es van rodar totes les escenes que representaven "Mordor" en les pel·lícules de "El Senyor dels Anells".
Per nosaltres era un repte fer aquesta travessa de 19.4 km i un dels plats forts del viatge! Després de patir molt per si les condicions meteorològiques ens ho permetrien vam aconseguir fer-la amb 7 hores i mitja (amb una parada per dinar) i amb molta neu! :)
(Esmerald Lakes)
- Ruta total per el parc: Del pàrquing de Mangatepopo fins al pàrquing de Ketetahi
- Km totals realitzats: 19,4
- Desnivell: 1100 metres aprox.
- Temps total de la caminada: 7:30 hores
- Llocs a visitar: Tongariro National Park
- Data de la ruta: 6 d'octubre del 2015
El Tongariro Alpine Crossing és una ruta que està molt ben indicada i es pot fer per el teu compte sense cap problema sempre i quan les condicions meteorològiques siguin òptimes.
En el nostre cas hi vam anar a principis de la primavera i resulta que hi havia moltíssima neu encara.
Vam mirar la meteorologia, la web oficial de la travessa i també vam anar a informar-nos en un I-Site, i ens van dir que en aquella època degut al gel i la neu estava prohibit fer l'excursió per el teu compte ja que es necessitava material d'alpinisme exprés i un guia perquè molts camins no es veien amb la nevada.
Si no fèiem això ens quedàvem sense fer l'excursió i vam decidir llogar el guia, el material d'alpinisme i el transport d'anada i tornada fins allà. Ens va sortir tot per uns 40-50 euros per cap si no recordo malament...
Un altre aspecte molt important a tenir en compte són les ràfegues de vent, si a dalt del Red Crater hi ha ràfegues de més de 60 km/h tampoc pots fer l'excursió ja que és molt perillós.
En el nostre cas aquell dia hi havia previsió de ràfegues de 55 km/h, o sigui que hi podíem anar pels pèls!
(Inici de la ruta)
- Des de pàrquing de Mangatepopo fins a Soda Springs
- Nivell de dificultat: Fàcil
- Temps: 1 hora - 1:30 hores
- Des de Soda Springs fins al South Crater
- Nivell de dificultat: Moderat-Difícil
- Temps: 40 minuts - 1 hora
- Des de South Crater fins al Red Crater
- Nivell de dificultat: Moderat-Difícil
- Temps: 1 hora
- Des del Red Crater fins al Blue Lake
- Nivell de dificultat: Moderat
- Temps: 30 minuts
- Des del Blue Lake fins a Ketetahi Hut
- Nivell de dificultat: Moderat
- Temps: 1 hora
- Des de Ketetahi Hut fins al pàrquing de Ketetahi Car Park
- Nivell de dificultat: Moderat
- Temps: 2 hores
(Desnivells de la ruta)
(Mapa de la ruta)
En aquest enllaç trobareu tota la informació important que cal tenir en compte per fer el Tongariro Crossing:
http://www.doc.govt.nz/tongariroalpinecrossing
El problema d'anar amb un grup és que havies d'anar al ritme que anava tothom si no et volies quedar enrere i no vam poder fer tantes parades com hauríem volgut.
Anàvem a tota pastilla i vam quedar ben rebentats!
Des de dalt de tot es pot veure el Red Crater i el Mt Ngauruhoe que també estaven ben nevats.
Un cop a baix havíem de travessar caminant una mena de vall on la neu ens arribava fins els genolls.
No era gaire tros però amb les cames enfonsades a la neu cansava molt de travessar. A més cal sumar-hi que feia vàries hores des de l'últim cop que havíem anat al lavabo (des de Soda Springs) i jo m'estava pixant! jiji
I en aquest enllaç podeu veure quins són els "Great Walks" de Nova Zelanda:
L'autobús ens va passar a buscar per el càmping cap a les 7:30 del matí. De moment començàvem amb bon peu ja que el dia era serè i no hi havia cap núvol!
Al nostre grup érem unes 30 persones (tots d'entre 20 i 30 anys) i 3 guies.
Mentre anàvem cap al principi de la ruta ens van repartir el material d'alpinisme: grampons, un piolet, guants, mitjons, botes de muntanya, un anorac i uns pantalons de polar impermeables.
Jo ja anava tan carregada de jerseis i coses d'abrigar que vaig haver de deixar moltes coses a l'autobús sinó no podia carregar tot el material.
(El principi del camí)
(Fotos a l'inici de la ruta, jeje aquí encara no sabíem tot el que ens esperava)
(A la foto no es veu però dúiem 3 capes de pantalons i 3 capes de jerseis cadascú, ens havien dit que ens abriguéssim molt i al final ens va sobrar roba (menys a dalt del Red Crater que allà si que feia una fred que et mories))
El problema d'anar amb un grup és que havies d'anar al ritme que anava tothom si no et volies quedar enrere i no vam poder fer tantes parades com hauríem volgut.
Anàvem a tota pastilla i vam quedar ben rebentats!
En aquesta primera part de la travessa no hi havia neu i a les fotos podeu veure com és la zona en condicions normals. Això ja s'assemblava més a Mordor! :)
(Mordor)
(Deu n'hi do com cansava la pujadeta...)
(En aquest punt només havíem fet una tercera part de la travessa.... ufff quin cansament!)
(I encara ens quedaven 13 km)
Després vam arribar a la zona del South Crater que ja estava totalment nevada. Allà ens vam entretenir força fent-nos fotos i jugant amb la neu! :)
(Amb el Mt Ngauruhoe de fons)
(La neu era ben verge i les vistes impressionants! Ara bé, enlloc de Mordor això semblava la Molina! jaja)
(Tota la muntanya per mi! jeje)
(Piolets team!)
(En l'últim tram de pujada fent una mica de "postureo" amb els piolets)
(A punt d'arribar al cim del Red Crater)
I després de l'última pujada vam arribar a dalt de tot on ens esperaven les famoses vistes dels "Esmerald Lakes", però..... sorpresa: els llacs estaven tots nevats i no es veia una merda...! :( Jolines que gafes!
Ja ens esperàvem que estigués ben nevat, però pensaven que almenys es veurien els llacs...
Així és com vam veure els Esmerald Lakes
Així és com normalment són els Esmerald Lakes
(Red Crater)
(Red Crater i el Mt Ngauruhoe de fons)
Li vam demanar a un dels guies que ens fes una foto des de dalt amb la poca vista dels llacs que es veia però la va centrar malament i no es veu res de res! jaja
Amb el vent que feia l'home no estava per hòsties i no vam gosar demanar que la repetís així que és la única foto d'allà dalt on sortim nosaltres.
Mentre érem a dalt de tot va començar a fer moltíssim vent! Els guies van dir que hi havia ràfegues de 70 km/h i que havíem de baixar ràpidament ja que era perillós.
La veritat és que feia una mica de por ja que de tant de vent s'aixecaven les pedres del terra i et rebotien contra a la cara i jo que sóc tan petiteta semblava que hagués de sortir volant...
Ens vam haver de posar uns minuts estirats a terra perquè no se'ns endugués... Imagineu-vos si feia por que vaig guardar la càmera i no vaig tenir esma de fer cap foto durant una estona.
Havíem de baixar aviat i ràpid de dalt del cim on hi havia una pendent que flipes i per fer-ho els guies ens van dir que ens poséssim els pantalons impermeables que ens havien donat a l'inici de l'excursió, que ens tiréssim cap a baix com si fos un tobogan i que si ens quedàvem encallats féssim servir el piolet com si fos un rem.
Jo pensava que era una broma però no! Tothom va començar a tirar-se com un tobogan!
Al principi em feia por però després va resultar ser molt divertit!
Entre el vent i tota la pesca no vaig poder fer fotos de la primera baixada i del pendent que tenia (prou feina tenia en no matar-me baixant! jeje) però al final de la segona baixada vaig fer alguna foto perquè veieu com ens anàvem tirant!
Jo pensava que era una broma però no! Tothom va començar a tirar-se com un tobogan!
Al principi em feia por però després va resultar ser molt divertit!
Entre el vent i tota la pesca no vaig poder fer fotos de la primera baixada i del pendent que tenia (prou feina tenia en no matar-me baixant! jeje) però al final de la segona baixada vaig fer alguna foto perquè veieu com ens anàvem tirant!
(Tirant-nos per la segona baixada, no tan pronunciada com la primera però deu n'hi do també)
Un cop a baix havíem de travessar caminant una mena de vall on la neu ens arribava fins els genolls.
No era gaire tros però amb les cames enfonsades a la neu cansava molt de travessar. A més cal sumar-hi que feia vàries hores des de l'últim cop que havíem anat al lavabo (des de Soda Springs) i jo m'estava pixant! jiji
(El Blue Lake estava per aquesta zona però amb tanta neu ni el vam veure...)
Com que hi havia tanta neu tampoc vam veure el famós "Blue Lake" que estava ben congelat... Vam passar per el costat caminant i ni el vam veure...
Us deixo amb un parell de fotos que he trobat per internet perquè us feu una idea de com és:
(Vista aèria del Blue Lake, en una imatge de Google)
(Blue Lake, en una imatge de Google)
Després de passar la zona de neu vam arribar en un punt on teníem unes vistes molt xules del llac Rotaira i els guies van dir que pararíem a dinar allà.
Cadascú s'havia portat el seu entrepà i després de 20 minuts de dinar i descansar vam reprendre la ruta.
(Fent una parada per dinar amb vistes al llac Rotaira)
(Els entrepans que dúiem per dinar ens van recarregar les piles i energies que necessitàvem per seguir)
(Aquesta foto si que va sortir bé)
La zona que venia a continuació no estava gens nevada i era una zona volcànica activa.
De molts punts sortia fum i estava ple de cartells que t'advertien que no sortissis del camí ja que el terra cremava i era perillós.
El guia ens va explicar que feia uns anys hi havia hagut una erupció volcànica i que havia sortit lava per tot arreu en aquella zona fent que el terreny ara fos irregular i insegur fora del camí establert.
(Els cartells advertint del perill)
(De les muntanyes sortia fum)
(Zona arrasada per la lava)
Un cop vam haver passat aquesta zona, vam trobar per fi un lavabo!!
Després de tantes hores sense anar-hi va ser la glòria! I també vam aprofitar per treure'ns unes quantes capes de roba.
Caminar amb 3 pantalons, 3 jerseis i un anorac gegant cansa molt i fa que et moguis molt més lent...
Semblava que ara ja estàvem al tram final i que el més dur ja havia passat, però no...
El tram de Ketetahi Hut fins al pàrquing de Ketetahi Car Park, que dura unes dues hores i passa per dins d'una mena de bosc va ser molt i molt pesat i matador...
Tota l'estona era baixada que et deixava les cames fetes pols, sense gens de vistes i tot el bosc igual i es feia etern...
Per sort finalment vam arribar al pàrquing on ens esperava el bus de tornada!
Però abans tothom es va escarxofar per terra, ens vam treure les botes que ens havien deixat per fer l'excursió, vam retornar el material (piolets, grampons, roba, botes, guants...) i ens van donar begudes per recuperar forces. Tot un detall!
Els guies ens van felicitar pel rendiment que havíem tingut durant l'excursió ja que van dir que només havíem tardat 7 hores a fer tota la travessa quan el més normal és que es tardin 8 o 9 hores (Normal, anàvem a tota pastilla i qualsevol es quedava enrere jeje).
(Al final de la ruta els guies van repartir-nos unes merescudes cerveses després de la gran caminada que havíem fet!)
Després ens van portar amb autobús fins al càmping i allà vam recollir l'autocaravana i vam anar fins al poble de Taupo on passaríem la pròxima nit.
El càmping de Taupo tenia una piscina termal exterior i vam aprofitar per prendre'ns un bany que va ser reparador després de tantes hores de caminar.
Llavors ens vam canviar i vam anar a fer una volta pel poble.
Taupo és un poble d'uns 23.700 habitants que està al costat del llac Taupo, el més gran de Nova Zelanda. És tan gran que sembla un mar!
(Posta de sol al llac Taupo)
(En dies clars es veu el Tongariro al fons)
(A Taupo hi ha un restaurant McDonald's dins d'un avió! jeje)
Després de fer una petita volta pel poble vam anar a sopar a un restaurant indi del poble que es diu "Masters of India" i que ens havien recomanat uns amics que havien estat aquí.
El restaurant és genial! Està molt ben decorat, el menjar és molt bo i per carregar forces després de tant caminar és ideal.
Aquí us deixo la seva pàgina web per si a algú li interessa anar-hi:
(Imatges de dins del restaurant "Masters of India")
I això és tot per avui!
La pròxima entrada la dividiré en dues parts i us parlaré de Wai-o-tapu (Un parc geotermal) i de la nostra visita al famós "Hobbiton" (El poble dels Hobbits a "El Senyor dels Anells").
Unes vistes espectaculars!! ara be, jo no hipujo. Ja t'ho dic ara xDDD m'ho miro desde abaix xDDD
ResponEliminaA aquest Mc em molaríanara!
una abraçada